Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

dimarts, 30 d’abril de 2013

Quan una serp té els ulls blaus.... (Natrix natrix)

....és que està a punt de mudar. Com aquesta petita serp de collaret (Natrix natrix) que em vaig trobar la setmana passada (amb el temps dels últims dies ja us podeu imaginar que va ser als inicis de setmana... quina baixada de temperatura!!!):



Com podeu veure per la segona foto era una petitoooooona de l'any passat, supervivent de l'hivern, proposant-se dur a terme la primera muda de l'any... i potser la primera o segona de la seva vida (penseu que aquests diminuts neixen a finals de l'estiu...): Felicitats per la supervivent a un hivern que ha tingut neu i glaçades!!

No només per a poder seguir creixent, l'explicació més clàssica, heu de pensar que la muda serveix per més funcions... com ajudar a desfer-se dels paràsits com els àcars i paparres, amb el que també és obvi que es segueixi produïnt tota la vida, també durant l'edat adulta (tot i que també cal pensar que en general molts de rèptils i serps segueixen creixent tota la vida!!! Encara que sigui de manera ja molt pausada quan han assolit una bona mida...)
 

Just abans de la muda, normalment la pell es torna una mica més opaca i seca i els ulls es tornen tèrbols o de color blavós.... I és que els ulls de les serps també estan coberts per pell (l'escata ocular, transparent) i la superfície interior de la pell vella es "liqua" (se n'absorbeixen els nutrients necessaris, que aquí no es llença res, i així alhora nem separant la pell vella, per fora, de la nova, que de moment queda per dins). 

Després d'uns dies normalment de no menjar, la pobra serp "s'arrossega a fora" (la pell vella trenca prop de la boca, i a partir d'aquí en va sortint, la cara/cap per davant...) de la seva vella pell, ajudant-se de pedres, branques i qualsevol cosa rugosa de suport.... i deixant l'antiga pell com mitjó girat... i estirat: és a dir, que per exemple, si us trobeu una muda de serp verda de més de tres metres, NO VOL DIR QUE LA SERP FOS DE MÉS DE TRES METRES, que les mudes queden estirades!!! La serp segur que era gegant però una mica més curta, aproximadament (sembla) un 80% de la longitud de la muda.... però es una aproximació molt aproximada eh!!! cada cas es cada cas.... però cal tenir-ho en compte per quan us en trobeu una. Recordeu que la pell rebutjada dóna una contra-impressió gairebé perfecta del patró de les escates, i que en general acaba siguent possible identificar l'espècie de la serp si la muda que heu trobat està raonablement en bon estat!! El que és tot sovint una bona font de dades. ;)
 

Com a dada interessant, una serp d'edat adulta pot desprendre's de la seva pell només una o dues vegades a l'any, però una serp jove creixent pot fer-ho fins a quatre vegades a l'any!!! Òbviament depèn molt de l'espècie i de l'alimentació i mil factors més.... amb que anem a l'apunt cultural i final d'aquest post: sembla que la muda, aquesta renovació periòdica, va portar a la serp a ser un símbol de curació i medicina pels grecs i romans (abans de decaure de "glamour" i "estatus" per ser la imatge del dimoni a l'edèn cristià)....   ...una de les restes que encara queden ara d'aquesta fama de renovació i immortalitat és la serp que apareix a la vara d'Esculapi (o Asclepi), déu de la medicina....


o la que apareix al símbol internacional de la farmàcia....
 

i relacionat amb això, també tenim el nom comú de la nostra serp dels boscos humits: la serp d'Esculapi (Zamenis longissimus) i segur que me'n deixo algun d'exemple, o que em deixo alguna cosa per comentar... com per exemple el tema de remeis tradicionals amb pell de serp. Però això un altre dia.

Per avui que no tinc temps, us deixo amb altres "imatges primaverals" que m'ha vingut de gust penjar:

Un bruel (Regulus ignicapilla) que se la va fotre contra la finestra de casa.... per sort al deixar-lo anar semblava prou eixerit, esperem que estigui a tope capejant els temporals aquests que ens van vinguent!

Els mascles "mallerengus" de mallerenga carbonera (Parus major) de la vall del Ridaura no perden pistonada i ja marquen el seu territori / insulten i intimiden als adversaris... ...amb el seu cant.

Les tortugues de rierol de l'Ardenya (Mauremys leprosa) ja s'han despertat!!! I com no, es passen hores i hores prenent el sol.... vida de rèptil total....
 
Els escorpits (Buthus occitanus) de l'Ardenya també s'han despertat i segueixen tant agressius com sempre... sempre un bon ensurt aixecant pedres!




dimarts, 2 d’abril de 2013

La Serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis)



Al març arriben les àligues marcenques puntualment, que per algun motiu es diuen marcenques, i han de poguer menjar alguna cosa, que sinó el viatge des de l’Àfrica hauria estat en va.... i és que per més aviat que sembli, per més fred que sembli que faci, al març sempre és el moment de veure la primera serp, o el primer lluert si el març no és marçot. Esperava veure’n alguna més durant la setmana santa, però al final el recompte ha estat de una (ja que aquest març està siguent una mica marçot), i ha estat fora de la nostra zona, concretament al Garraf.... tot i això, haig de dir que em va encantar la troballa ja que va ser la sempre interessant Serp de Ferradura (Hemorrhois hippocrepis), oh yeah!! 


....que a la zona de les Gavarres i l’Ardenya hi té el seu punt més septentrional de la seva distribució mundial (o gairebé, alguna cita a l’Aragó li fa la competència):

Distribució mundial de H.hippocrepis. Podem observar que és una espècie clarament mediterrània que defuig els climes massa freds o massa humits. Al Magreb hi ha més serps del gènere Hemorrhois que li fan la competència a les zones subdesèrtiques, on es va fent més i més escassa.
 
Citacions de H. hippocrepis a l'est de la P. Ibèrica (extret del S.I.A.R.E, enllaç llistat als enllaços del blog!). Veiem com la serp de ferradura desapareix amb els hiverns massa freds i continentals, i és molt més abundant a la costa, pujant ben bé fins a les gavarres, on troba el seu límit nord. La citació d'Osca segueix essent un enigma biogeogràfic que segurament es podria superar amb una prospecció millor a la zona...


L’exemplar era un mascle de més d’un metre de llargada (weps, que en poden fer més de dos!!), una preciositat, que per sort vaig salvar d’una mort segura a la carretera (hi estava al bell mig prenent el sol!!! Llàstima que no se'ls hi pugui ensenyar...), i vaig apartar per fotre-li una bona sessió de fotos, jejejej. El nom de la serp li ve de la marca en forma de ferradura invertida (hippo-crepis -> trepig de cavall -> ferradura) que té a la zona del “coll”, tot i que en aquest exemplar cal posar-hi una mica d’imaginació, s’ha de reconèixer....

 

.... és el que té que la majoria dels nostres rèptils i amfibis tinguin tot sovint un disseny variable... tot i això us podeu imaginar una mena de ferradura clara al coll no??? Potser en aquesta millor....


en aquest cas és molt més diagnòstic el disseny típic de rodonetes per tot el cos i el cos prim per la llargària de la serp, ja que és una serp grimpadora, molt adaptada a la vida a llocs rocallosos i a grimpar per les parets de pedra, a on es mou molt bé (llàstima que la filmació m'ha quedat curta)...


...simpàtica eh??? Doncs per més simpàtica que sembli a les fotos, no es tracta d'una espècie gens amable, que us quedi clar!!!!!!  Té un caràcter semblant a les serps blanques quan les agafes (Rhinechis scalaris) o les serps verdes (Malpolon monspessulanus), és a dir, dolent, i unes dentetes afilades com agulles de cosir que et deixen la mà com un mapa si no vas amb compte, com jo:
  
Vaig acabar bastant pitjor de sang... serà cabr*n!

També s'embolica i gira sobre sí mateixa, xiula, i en fi, fa tot un espectacle.... talment una serp de mal caràcter. Sigui com sigui és la una de les principals pobladores dels pedregams mediterranis, brolles baixes i boscos esclarissats si hi ha pedres i parets a on explorar-ne els forats per enxampar-hi alguna sagrantana, ratolí, ocell o el que sigui que es mogui.... els adults halen quasi exclusivament vertebrats petits i res més.

El dia que en trobi una a les Gavarres, o fins i tot millor, a l'Ardenya, serà com veure una aparició... un espècie que està al seu límit, que s'abrigaria si pogués al seu cau cada hivern que ens fan les nevadetes aquestes minses (o no tant, que el 2010 tela...), una espècie d'origen magrebí que va pujant amb amb el seu rollo tropical si fa prou calor.... un dels potencials beneficiats del canvi climàtic... i el dia que n'arribi una al montgrí la petaràn que t'hi cagues, tot ple de pedres i matolls baixos... de moment no n'hi ha, o això sembla. Qui sap, potser la primera la trobem nosaltres. Al·lucinaria.

Us deixo amb un parell de retrats més del bitxo, que ja arriba la primavera, temps de rèptils!!!
Flors, reinetes, gripaus, papallones, insectes, ocells migratoris, orenetes, orquídies, sagrantanes... i per fi: llangardaixos i serps, jojojoj!!!

 
 


Fins a la propera!!!!!!