Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

diumenge, 13 de gener del 2013

Plasticitat fenotípica i altres bogeries (part I)


En aquestes èpoques que vaig carregat de feina i no tinc gaire temps per fer el naturalista purament, les poques vegades que vaig al camp a veure animals i a “tenir controlada” la meva zona, sempre se’m passa pel cap el mateix... 
...vaig al camp a la tarda-nit (per exemple el passat 5 de Gener la nit de reis), passo pel cantó del mar, per començar, a mirar aus marines als penya-segats (a l’hivern és quan mola més!) i veig corbs marins de les dues espècies, gavines, gavians, un parell de mascarells increïblement “costaners” i algun xatrac que passa volant sense parar ni saludar... si busco bé, algun dia aconsegueixo veure algun falcó peregrí o merla blava... llàstima que encara no sé a on s’amaguen els ducs, però tot vol temps, ja ho aconseguiré. Després pujo per Sant Grau, i baixant ja a la plana de la Selva sempre em sorprèn alguna llebre o conill, i quan arribo entre Llagostera i Caldes, gairebé sempre hi ha alguna òliba posada als pals... aquest dia vaig a la bassa escollida, un lloc on no sé perquè mai hi havia vist tritons (i si no n’hi ha?) i al final sí que n’hi ha, barrejats entre capgrossos de gripau d‘esperons (Pelobates cultripes) i de granota pintada (Discoglossus pictus), n’hi com a mínim de verds (Triturus marmoratus), una alegria...





... pero també hi ha hagut cria d’algun cranc americà aquesta tardor: MERDA!!!
 
Aquest petits crancs ianquis (Procambarus clarkii) ara no fan ni un centímetre però són el futur desastre ecològic de la bassa


...nit agredolça... a la bassa X hi ha tritó verd per fi, però també hi ha entrat crancs des de la bassa del cantó. I és que jo em coneixo molt bé els estralls que poden fer els crancs. Descobreixo un dormidor de cuaretes (m’espanten a centenars perquè les desperto mentre camino entre les bogues, em sap greu!) i veig l’estel fugaç més bèstia que he vist mai a la meva vida...   .....la mateixa nit de reis (quina casualitat!). Tornant, i això és el que penso: “una nit d’hivern qualsevol amb quatre horetes de camp abans de nar a sopar i el que s’arriba a veure sense tenir massa sort, el que pots disfrutar... i a la primavera ja pot ser espectacular... JA HO SAP LA GENT QUE TÉ AIXÒ AL CANTÓ DE CASA??” 
i la resposta és, en gran part... no. I ho valorarien, si ho sapiguessin?? Bé, potser sí...
I doncs, de qui és culpa (a part del desinterès de la pròpia gent) que no se sàpiga? De qui és la culpa (ja generalitzant) de que la gent no admiri la natura o només admiri la natura que és a quilòmetres de distància i surt als documentals de després de dinar i amb les imatges a càmera lenta???? Doncs dels que tenim el poder de fer que no sigui així, en gran part. I és que realment els biòlegs (i en general els científics) som dolents divulgant la nostra feina. Som bons fent-la, dolents explicant què fem i encara pitjors ensenyant que això és important i que mola molt, com ho hem de fer??:
 Així???
 ...hauriem d’aconseguir que la gent com a mínim entengués que realment tenim l’espectacularitat de l'evolució i la biodiversitat al cantó de casa. Tothom ha de fer el seu paper per millorar la nostra societat, i mentre naturalistes admirables publiquen llibres collonuts sobre totes les espècies que podem trobar en una zona concreta, crec que a part de fer això (que de fet ja ho tinc entre mans), jo que em dedico a la recerca també hauria de fer arribar una mica més la profunditat del que tenim al davant, de tant en tant.
I avui he pensat: doncs som-hi algun dia no??? Aprofitem que tens un blog no???? Així doncs, el post d’avui podria haver-se titulat: “A què es dedica un biòleg com l’Eudald que fa d’investigador???? Part I”. Bé, a tall general un paio que es dediqui a la recerca ha de descobrir noves coses que passen desapercebudes al naturalista, anar a la profunditat-profunda-pregona del tema i sobretot ha de respondre al COM i al PERQUÈ de les coses. I com que tohom ha d'aprofitar el que té, doncs poc a poc i de tant en tant  explicaré pel blog breu i ilustradament una aproximació ( avui seria "la recerca de l'Eudald Part I") de què va la meva recerca principalment i espero que us agradi jajaja, en fi.... De tant en tant entre els posts de naturalista n'hi haurà de biòleg. Som-hi amb la primera part!:



Us imagineu poguer adaptar el vostre cos, a mesura que aneu creixent, al vostre ambient??? De fet, vosaltres, humans, ja ho feu en part: si treballem molt la terra se’ns fan les mans fortes, i si mengem poc ens quedem baixets, i si prenem el sol ens posem morenets, per exemple, i tothom sap que el fet de tenir uns braços forts depèn tant de si els teus pares provenen de famílies de forçuts com alhora de la vida que tu portis. Però ara elimineu les vostres limitacions i imagineu-vos que poguéssiu flexibilitzar el vostre cos davant de molts més factors i a més a més, de manera, fins i tot, predictiva: si el cos preveu que passaràs gana d’algun manera, que aconseguís preparar-se per el que li ve. Seria interessant no???? Doncs això és el que poden fer els capgrossos (i molts altres animals i plantes), i se’n diu “plasticitat fenotípica” (plasticitat: capacitat de flexibilitzar... fenotípica: el fenotip = la teva realitat com la teva forma, metabolisme, comportament). Un capgros canvia la forma de la seva boca, tota la morfologia del seu intestí, la forma de la seva cua, el seu comportament i el ritme del seu creixement i desenvolupament si preveu, d’alguna manera, que haurà de passar gana, que la bassa a on viu s’ha d’assecar o que té probabilitats altes de què se’l halin en qualsevol moment. Una passada no? Doncs a mi m'ho sembla... Si ens centrem en el tema que tracto exactament, és a dir, l'ús d'aquesta plasticitat per evitar que se't mengin, com a exemple base podem dir que un capgros creixerà totalment diferent si a on neix hi fa “olor de libèl·lula” o no (i és que les larves de libèl·lula són uns depredadors que realment t'han de fer por si ets un capgros... ...algú ha vist "El octavo pasajero?):




o:

http://www.youtube.com/watch?v=r-k-iG9d1go


Aaarrrghhhhh!!! Com disminuïr la probabilitat de què se't mengi un alien de bassa??? És possible, i tant! Veiem per exemple, les diferències que tenen de forma dos capgrossos de gripauet (Pelodytes punctatus), són tots dos germans, un crescut amb senyals químiques de larves de libèl·lula (el seu possible depredador) i un altre que ha crescut sense perills:



Capgros de gripauet amb "morfologia anti-libèl·lula": l'aleta de la cua és exageradament alta

Capgros de gripauet "normal"

És a dir, un dels dos (el primer) ha rebut senyals quimiques de què hi ha libèl·lules a les seves aigües i ha canviat la seva morfologia, augmentant les zones que es trenquen fàcilment i no són letals si t'hi ataquen. És a dir, no és que sigui per nedar més ràpid, sinó que la cua es trenca més fàcilment. Vegem per exemple aquest supervivent de tòtil (Alytes obstetricans):


Se li han menjat mitja cua entre varis atacs!!!!!!!! Però li és igual, perquè és viu!!!!!! I la cua total es reabsorbeix quan fas la metamorfosi, o sigui que d'això es tracta el truc de la cua: si et creix la cua, la probabilitat de què un atac de libèlul·la vagi a parar a la cua augmenta.... ....i com que la cua es trenca fàcilment i sense masses conseqüències, LA PROBABILITAT DE SOBREVIURE A L'ATAC ÉS MÉS ALTA. I la probabilitat de sobreviure fins a granoteta, per tant, també ho és.

I si no és una libèl·lula i és un peix??? Doncs tindràn la cua més fina i més musculada per nedar més ràpid, ja que el que et surt més a compte en aquest cas és fugir ràpid a un bon amagatall i no jugar-te-la amb una megamossegada de peix.... 

I també hi ha un canvi de comportaments.... quan hi ha depredadors els capgrossos són molt menys actius i per tant menys detectables, i canvien de dieta....

Evidentment, però, si ho penseu bé, tot això tant ben parit, aquesta manera de sobreviure depèn de si detectes el depredador, és a dir, de "si coneixes la seva olor", per dir-ho planament. Però, i si el depredador ve d'un altre continent com el cranc americà i no ens el coneixem?????? Aquí hi ha el quid de la qüestió.... llavors ESTEM EN PILOTES. I ja us podeu imaginar de què nirà la part II o III d'aquesta explicació el dia que arribi... de com una espècie invasora de depredador tot sovint ve amb avantatge.... i de com de devastador pot ser una espècie desconeguda i nova en els ecosistemes aquàtics on la majoria de bitxos es guien pel coneixement químic del seu entorn. De fet, per això deia que sé ben bé com de desastrós poden ser els crancs a les basses...


Un animal que ha trobat a casa nostra un lloc amb el clima adient, un hàbitat semblant al de casa... i una sèrie de preses que no se'l coneixien com a depredador.

I com actua una espècie invasora de granota com la granota pintada (Discoglossus pictus)??? Pot fer servir la plasticitat o com que no es coneix a ningú no pot???? I això de coneixe's algú quan s'aconsegueix??? Quan de temps ha de passar perquè el cranc americà o la granota pintada perdin la seva avantatge?? Quan de temps ha de passar perquè els animals "es coneguin les olors mútuament"???
Bé, us haureu d'esperar a les parts II i III i IV i les que vinguin....... Espero que us sembli mínimament interessant.

Bona fredorada (espero, que ja tocaria)!!!!!!!