Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

divendres, 2 de novembre de 2012

Serps d'aigua de les Nits d'Octubre



Bé, després d’algunes setmanes amb una mica massa de feina, aprofitaré per fer un post en el blog perquè no es quedi orfe ara a la tardor, pobret. Després de la fredorada que ha fet sembla estrany parlar de serps... però no tant, de fet.
En l’imaginari popular les serps (i els rèptils en general) són animals que se n’acostuma a tenir el concepte de què viuen “com amb més caloreta, millor”. Això s’ha de desmentir, ja que tots els poiquiloterms o “animals de sang freda”, és a dir, els animals que (al contrari de nosaltres) no controlen la seva temperatura corporal per mitjà de mecanismes interns metabòlics, en general són molt més flexibles amb la seva temperatura corporal i alhora el que intenten aconseguir és trobar la temperatura òptima en l’ambient que ocupen: massa fred els entorpeix, sí, però massa calor els molesta (en casos extrems mata) igual que a nosaltres.
De fet, m’és inevitable desmentir el concepte popular de rèptil=calor repetidament en el blog:

Aquest mateix post sorgeix del fet de què, després de no veure ni una serp d’aigua (Natrix maura) en tot l’estiu, me’n vaig trobar tres en menys de dues hores el 19 d’Octubre, tot de nit i ploguent... i elles a dins de les bassetes, amb l’aigua fresca i plenes de capgrossos, menjant-se’ls amb gana. Fins i tot en vam trobar dues de ben juntetes:


De fet, és una escena de poc estranyar si saps que les serps d’aigua tenen activitat nocturna tot sovint i que aquella nit bufava una xalocada-migjornada molt càlida que feia que hi hagués una temperatura prou agradable per ser l’Octubre... a més a més, com ja us podeu imaginar, la temperatura òptima d’una serp d’aigua (Natrix maura) no pot ser massa alta. L’aigua acostuma a ser fresqueta, i... us podeu imaginar una serp caçant peixos en un rierol amb una aigua a 17ºC si la serp està lenta? Ja costa prou atrapar peixos, imagineu-vos si no esteu en totes les vostres facultats: impossible. Per tant, la temperatura corporal d’activitat de les serps d’aigua s’ha vist que pot ser des d’uns 13 ò 14ºC fins a uns trenta-i-escatx graus de temperatura corporal, amb el que per sobre o per sota d’aquesta temperatura de l’aigua marxen a amagar-se a algun lloc evitant així els extrems. És a dir, que a una aigüeta a 16 ò 17 graus hi estan perfectament i hi cacen. L’òptim, però, es veu que es situa entre els 24 i 29ºC.

Com ja podeu veure aquesta foto no és de nit: és un exemplar dels carcaixells del 2009, que va intentar posar-se ben al fons del mini-toll del rierol per fugir, però l'aigua era transparent del tot!

Pels que no la coneixeu, la serp d’aigua (Natrix maura) és la serp més especialitzada en sobreviure en sistemes aquàtics de la nostra fauna. Busseja amb una habilitat espectacular, i de fet això és el que li permet refugiar-se i alimentar-se d’invertebrats aquàtics, capgrossos i peixos fent servir tot tipus de tàctiques d’aguait i picaresca. De fet, si hi ha aigua (i aquesta no està buida de vida per culpa de contaminació o insecticides), aquesta espècie ens pot aparèixer a qualsevol lloc, des de tolls fangosos amb capgrossos (com en aquest cas) fins a grans basses i rius i aiguamolls (p.ex. als aiguamolls de l’Empordà és bastant comuna)... i fins i tot en algun cas s’ha vist repetidament alguna serp d’aigua caçant peixets a les basses fetes per les onades al cantó del mar!! Per altra banda, veure-la fora de l’aigua realment passa poques vegades (a sota de pedres a prop de l’aigua normalment l’hi trobarem), i veure-la lluny de l’aigua (sense cap rierol o bassa a la vista), molt i molt poques vegades. Així doncs, la frase, "com peix a l'aigua" l'hi va clavada:



Com a dada final interessant, cal dir que per sobreviure, apart de amb la fugida normalment bussejant, confia en el mimetisme batesià, és a dir, la semblança a una altra espècie, preferiblement molt més perillosa, per així “fer por” i espantar al possible depredador o curiós. En aquest cas, la serp d’aigua “tria” evolutivament assemblar-se als verinosos escurçons europeus (Vipera sp.). Així doncs, no només el disseny de colors dorsal serà molt semblant, sinó que les dues espècies també tenen les escames carenades (amb “quilla” al mig de l’escama) i, a sobre, quan se sent amenaçada la serp d’aigua infla la part posterior del cap i l’aplana amb el que la semblança amb un escurçó pot ser increïblement gran si no tens massa experiència (el crani de les serps és MOLT FLEXIBLE.... es diu sovint que disloquen les mandíbules, de fet.... bé, això és imprecís: la majoria ni tan sols les tenen “locades” [posades] a cap lloc del qual les hagin de treure). 

La pregunta que us fareu els que això us agafi de nou és: i com sé jo que el que tinc a davant no és un escurçó?? Si veiéssiu això corrent...

video

 ...com sé què és???
Si corre i dubteu, bé, millor ser prudents (en aquest cas és un escurçó), però si la veieu amb calma hi ha diferències, i importants:
Escurçó pirinenc (Vipera aspis) de la Cerdanya

Serp d'aigua (Natrix maura) de Cassà de la Selva
  
Una bona foto per fixar-se en les pupiles

Com podreu veure si us hi fixeu a les fotos la característica clau és: l’ull de la serp d’aigua és més rodó, sense tanta “cella” i sobretot, amb la pupila circular. Ja veieu que la pupila de l’escurçó és ben vertical. Altres coses que ens poden assegurar el tret: la serp d’aigua busseja a la mínima, els escurçons no acostumen a fer-ho massa sovint... i altres trucs no massa fiables poden ser que el color de la serp d’aigua acostuma a ser més grisós i no tant marronós o bru, i bé, la forma del cap és una mica diferent i amb escames més grosses a la serp d’aigua i sovint amb un disseny en forma de V més fosca... però la millor manera i la que no fallarà mai si no les coneixeu gaire, que quedi clar, és la pupila. Bé, i un cop us hagueu atrevit a agafar-la (per si la voleu contemplar tranquil·lament una estona), la serp d’aigua és pacífica per definició i NO MOSSEGA excepte si li féssiu moooolt de mal. És a dir, que si agafeu una serp d’aigua i us mossega a la primera... probablement tindreu dos puntets de feridetes i haureu de córrer a l’hospital perquè era un escurçó. Espero que no us passi!

Queden moltes coses per explicar de la serp d’aigua, però clar, si s’expliquen totes de cop és massa informació de cop i a sobre no té gràcia... les coses les niré explicant pel blog a mesura que me les trobi o alguna cosa m’hi faci pensar, que és com més mola. Au. El proper post serà de salamandres i serà em sembla dels que tindràn material més "inèdit" en aquest blog. Espero trobar temps aviat per escriure'l.





4 comentaris:

  1. ¡Caray Eudald!. Además de muy didáctica, esta entrada a algunos nos provoca cierta nostalgia. Nostalgia de niñez o de adolescencia, cuando en nuestras primeras salidas al campo y acompañados por el único manual de Herpetología que se había publicado hasta la fecha en este país, la maravillosa “Guía de campo de los reptiles y anfibios de España y Europa”, escrita por E. N. Arnold y J. A. Burton, magníficamente ilustrada por D. W. Ovenden, y publicada por la Editorial Omega, nos dedicábamos a levantar piedras, badear charcas y arroyos, e inspeccionar matorrales, con una ilusión y un esfuerzo directamente proporcional al número de especies e individuos que solíamos encontrar. Y te aseguro que la ilusión y el esfuerzo eran muchos, pues el campo en aquel entonces estaba mucho más vivo que ahora. O eso creo yo. ¡Y cómo no!, el primer ofidio que avisté y capturé fue una Natrix maura. Todavía recuerdo como, tras asegurarme una y otra vez que el animalito tenía la pupila redonda, decidí capturarla. En aquel momento comprendí que aquello que decía la Biblia, cuando Dios, tras expulsar a Adán y Eva del paraíso, condenó a la serpiente a andar sobre su pecho y a arrastrarse sobre el polvo, era una verdadera chorrada. En aquel instante pude comprobar que de arrastrarse nada de nada. ¡Deslizarse!, ¡y de manera muy elegante por cierto!. Pocos animales hay tan bellos y fascinantes como las serpientes.
    Lo del mimetismo batesiano de las Natrix maura es al mismo tiempo una bendición y una madición evolutiva. No pocas veces le permitirá huir de una muerte segura al ser confundida con una víbora, pero en otras ocasiones, y si el enemigo es un ser humano con mucha mala leche y poco interés por estos animalitos, ese mismo mimetismo será su segura condena a muerte. Por cierto, el ejemplar de la segunda foto, el “dels carcaixells del 2009” se ha tomado al pie de la letra lo del mimetismo batesiano. No sé si será la postura adoptada... o si se trate quizás de una hembra grávida... o que se haya pegado un banquete a base de anfibios y peces... o el reflejo del agua..... . No sé cual es la razón, pero me llama mucho la atención la diferencia de grosor entre la parte baja del abdomen y la cola. ¡Realmente parece una víbora!.
    Muy interesantes y esclarecedores los datos que aportas sobre las temperaturas de actividad en esta especie.

    En fin. Gracias por la información y por, sin pretenderlo o quizás sí, recordarnos tiempos mejores.

    Un saludo.

    P.D.: Por cierto, felicidades por no haber conseguido instalar el puticlub Eurovegas en el Delta del Llobregat. No pocas Natrix maura respiraran aliviadas.

    ResponElimina
  2. Hola Eudald,
    ostres quines entrades que fas en el teu bloc, enhorabona!! i les fotos igual!

    Sobre les serps d'aigua, a Castellbisbal n'he arribat a trobar al desembre, quan fa un bon solet, isolant-se a prop d'alguna bassa!
    i aquí dalt a Pont de Suert, n'he trobades de nit, a uns 14º a l'octubre, nedant i caçant en un rierol... Són unes tot terreny.


    Salutacions,
    Ramon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones Ramon!
      Merci, tu tampoc et quedes curt amb les fotos de tardor jajaja!!
      Si deu n'hi do l'activitat nocturna d'aquests bitxos... de fet, per exemple als aiguamolls de l'empordà a ple estiu i amb molta calor, quan vaig estar-hi de monitor de colònies i podia moure-m'hi de nit, era brutal, havia arribat a trobar-me'n nou de juntes la millor nit, i mai en passava una sense veure'n... el millor és que eren de l'altre disseny de coloració moltes (les "bilineata"), el que ho feia encara més guai, jeje encara queda pendent de penjar això dels dissenys de les serps aquí el blog. Com sempre, això vol temps.

      Salut!!
      Eudald

      Elimina
  3. Gràcies Eudald per tanta info sobre l'escurço i tots aquests "bitxos". Pels qui correm o caminem per muntanya aquest post es d'agraïr.
    Aquest estiu n'hem trobat un munt de serps a Ardenya i el més curios va ser tot fent un entrenament arran de mar a Punta Brava, ara crec que era una serp d'aigua, pero vaig quedar al.lucinat de veure-la damunt d'una roca tant a la vora del mar.
    Un plaer llegir el teu bloc.
    Salut i Feina!!

    ResponElimina