Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

divendres, 31 d’agost del 2012

Acompanyants nocturns inesperats: la guilla (o guineu, Vulpes vulpes) del Ridaura!

La gràcia d'anar a buscar amfibis (o anguiles en aquest cas...) de nit, a un lloc remot, i sol, és que no només trobes amfibis... i ahir va ser una de les troballes no esperades interessants. Haig de reconèixer que per una vegada em vaig cagar de por sol al bosc quan anava sentint que alguna cosa em seguia massa estona pel darrere, ja no podia ser imaginació meva!!! Maleïdes passes... L'únic que em consolava era que eren passes massa suaus per ser d'alguna persona, o això volia creure... qui podia ser allà al bosc??

Al final ja me'n fartava, no m'agrada passar por al bosc de nit ja que en principi hi hagi d'estar acostumat però és que això... un cop acabada la intranquila visita a les anguiles, em vaig decidir a girar-me cada vegada que sentís la fressa... després d'un revolt al camí, per fi la vaig descobrir:


Malparida!!!!!!!!! Quina mala estona que m'has fet passar vaig pensar, però alhora vaig pensar que la valenta (o valent) no fugia un cop descoberta.... i no va fugir!!! Em va seguir perseguint en la penombra, la llesta guineu em va anar vigilant tota l'estona fins al cotxe, a distància, i anar-se amagant evidentment, però ara ja l'anava poguent trobar més fàcilment ja que ja sabia qui era, i suposo que ja li era més igual que la veiés... semblava com esperant que:
a) jo em morís per menjar-se'm, poc probable.
b) jo cacés alguna cosa per fer de carronyaire.
c) potser només em seguia per curiositat....

però no dieu que no fot cara de gana, com esperant alguna cosa... tota l'estona em seguia així:



La sequera deu estar passant factura al gra i les herbes i baies vàries, que deu passar factura als micromamífers, que tot plegat li deu passar factura als pobres depredadors com la guilla passant gana suposo. O era una guilla jove i curiosa i punt, potser no cal donar-li tantes voltes, mai ho sabré.
Un cop al cotxe (m'hi va seguir!!!) vaig intentar trobar alguna cosa per menjar per ella però res... pobre animal, en una ocasió se'm va acostar fins a tot just uns 3 metres!!! Quina passada, mai n'havia vist una de tant bé i tant de prop ben viva!! Realment no em tenia pas gaire por no... després de gastar la bateria del lot intentant fer-ne mil fotos que gairebé totes han quedat malament (que trist...), em vaig disposar a engegar el cotxe... llavors evidentment la petita Vulpes vulpes es va disposar a fugir, reconeixent-ne la fressa com a perill...







Adéu!!! Espero que la propera vegada que hagi de tenir un acompanyant nocturn no m'espanti tant fent-ho tímidament la primera meitat!!! malparida....





Les Anguiles (Anguilla anguilla) del Ridaura

No és un amfibi, no és un rèptil, és un peix... però evidentment es mereix una menció en aquest blog. La primera vegada que en vaig veure una al Ridaura va ser ja fa uns quatre o cinc anys mentre estava mirant barbs de muntanya (Barbus meridionalis), i aquests dos dies me n'he tornat a trobar anant al meu lloc preferit de la zona (us el recomano again... vegeu http://herpetsgavarresardenya.blogspot.com.es/2012/08/petit-homenatge-al-tram-mig-del-ridaura.html ) i realment em resulta espectacular encara que n'hi hagin. I no hi vaig pensar a mencionar-les a l'homenatge en qüestió (ni els grèvols, ni les serveres... bé, massa cosa bonica, sempre et deixes algo)!!!
Són d'aquestes coses que quan les veus sempre costen com de creure una mica de lo xulo que és que n'hi hagi al teu davant, a casa teva... perquè repassem: les anguiles "europees" neixen al Mar dels Sargassos (a l'est del carib!!!!) i pugen fins a Europa en forma de larva i van madurant seguint la corrent del golf, i un cop a Europa es comencen a colar per tots els rius (en forma d'angules), on hi maduraràn, hi passaràn la seva vida adulta i hi van creixent durant anys... per tornar, un cop crescudes, al carib a reproduïr-se i morir!!! És a dir, és una espècie "catàdroma" (=creix als rius, es reprodueix al mar) migradora, i és a dir, també, l'assecament complet d'un riu encara que sigui un sol dia es carrega la seva població sencera per uns quants anys.
Així doncs, que n'hi hagi a un riu petit com el Ridaura ja és espectacular... ja que la maduració dura uns 8 anys, durant els quals la seva gorga o tolla escollida ha de tenir aigua sí o sí, i hi han de pujar de ben petitetes, a contracorrent, durant els dies en què el Ridaura té aigua contínua des de la capçalera fins a la desembocadura... han de recórrer tota la vall del Ridaura per l'aigüeta soma del riu fins a arribar, per exemple, a la zona del tram mig, que és el lloc on els he vist jo. Si hi sumem que la seva població ha disminuït un 90-95% els últims vint anys per mil motius diferents (tots evidentment d'origen humà com la sobrepesca, si us plau n'hem de ser conscients!!!), que n'hagi vist una altra vegada al nostre estimat riuet que és el Ridaura em mig costa de creure... el lloc en qüestió és aquest:



Enmig d'una verneda ben maca, la sorpresa va ser en veure a dins de l'aigua, una cosa amb moviment serpentiforme... automàticament vaig pensar "una serp d'aigua" amb el que no seria tant una sorpresa... però al acostar-m'hi vaig veure que era molt curta, com truncada, el que em va sorprendre fins que vaig veure realment què era:


Una petita anguila!!! Com a escala podeu fer servir les fulles vàries de vern i avellaner que hi ha a l'aigua... la part impressionant va venir a la visita de la nit que vaig fer al mateix lloc (aquests bitxos es mouen i cacen més de nit)...... ja que va, i no és l'única anguila de la poua!!! Primer però, un petit agraïment al meu acompanyant de la tarda:

Aquest esquirol curiós no només no va fugir a la primera sinó que em va vigilar, en tensió, com per saber que feia i on estava tota l'estona des de la distància... un bon vigilant!


La nit va donar sorpreses, com he dit, hi ha com a mínim dues anguiles més, una de més petita, i una maleïda bèstia que em va mig espantar (estava tens, al següent post ho explico...)!!! Un llamp de bèstia, en fi:



..repeteixo, preneu les mateixes fulles coma escala... un metre d'anguila!!! Quina passada.... s'alimenten de tot, i com a curiositat dir que mentre que a tots els altres tolls hi havia molts d'escarbats d'aigua, en aquesta, res!!! jejeje, segurament tots cruspits... i les anguiles petites s'amagaven de seguida, jo també ho faria... el que us ensenyo a la filmació és el superpredador de la tolla!!! Va ser una bona troballa... un valor natural afegit en aquesta zona que no n'hi falten pas, no... quina passada de zona... i el post que vindrà ara, serà un petit relat del meu acompanyant nocturn, per si us hi faltés fauna a la zona:




dimarts, 28 d’agost del 2012

La salamandra negra (Salamandra atra)


Tornant de vacances (o no tant realment de vacances en algun cas) de diversos llocs, sempre ve de gust recordar els animalons que hi has vist, pel que he pensat que fer un “off-topic” del blog de tant en tant no seria tant mala ideia, així no ens limitem només a les espècies d’aquí de manera ultraestricta i ens entretenim tots plegats (lectors i redactor) una mica amb els diversos animals que tenim aquí a Europa...

Doncs bé, visitant Suïssa a començaments de mes amb un colega a fer una mena de “vacances treballant” (que al final van ser molt treballaires i útils), vam tenir una experiència herpetològica molt interessant el dia lliure de feina. L’hàbitat d’exploració i de caminada no és res més que els cims i carenes espectaculars als voltants d’Adelboden, a més de 1600 metres d’alçada, a on encara s’hi veuen restes de glaceres a la cara nord de les muntanyes properes, de més de 3000 metres, que teníem al davant... un entorn espectacular! Prats alpins verds i exuberants, boires, i algun gotim i tronada d'estiu per fer-ho tot encara més alpí.





En alguna bassa, per sobrenatural que sembli, amb aquest clima, hi sobreviuen alguns capgrossos de gripau comú (Bufo bufo), granotes roges (Rana temporaria), i fins i tot alguna larva de salamandra (Salamandra salamandra).
Però nosaltres seguim girant pedres, perquè no és això el que busquem... busquem la salamandra més heavy dels alps, una espècie que només viu a les alçades d’aquestes serralades espectaculars europees, un veritable supervivent de l’edat de gel que viu a on la nostra salamandra, la “tacada”, ja no pot, és a dir, que viu a més de 1600-1800 metres als Alps (que és moooolt més dur que 1800m als Pirineus, que quedi clar!!). Mil cinc-centes pedres més tard, l’estimat Urtzi s’inspira herpetològicament a l’hàbitat adient i aixeca una pedra... amb dos salamandres negres (Salamandra atra) a sota!!!:


No una, dues!!! Sort? Potser, però no ben bé: al cap de cinc minuts se’ns confirma que l’hàbitat és l’adient.... una pedra a cinc escassos metres de l’anterior ens proporciona un tercer exemplar, hem encertat el lloc!!:

  
Aquests animals són espectaculars. No només per la seva estètica de Black Metal, sinó per tota la seva biologia. Han de sobreviure en aquest entorn a on les temperatures nocturnes només es queden per sobre de 0ºC uns pocs (3,... 4 amb sort?) mesos a l’any amb sort, amb el que aquesta és l’activitat que els hi queda per fer a l’any i de nit, ja que la llum del sol les perjudicaria.... no només això: i si plou massa poc justament o fa un vent massa sec durant l’estiu??? Cal més de 80% d’humitat per l’activitat... doncs en alguns seguiments que se n’han fet s’ha comprovat que a vegades només surten del seus caus menys de deu vegades a l’any!!! No es pot dir que es morin d’estrès... la vida ha d’anar a un altre ritme. 

La distribució de Salamandra atra actualment
 Com que arriscar-se a parir larves a les basses que es poden glaçar senceres és potser un pèl massa, i haver d’anar fins a basses cada estació de reproducció també, són vivípares. És a dir, no només s’aparellen a terra com les altres salamandres que ja coneixem, sinó que pareixen fins a 6 cries negretes totalment formades al cap de 3 o 4 anys de gestació (!!!!!), que trigaran uns 5 anys més de mitjana a arribar a la maduresa sexual (!!!!!). Cal dir que algunes poblacions/subespècies de Salamandra salamandra (la groga i negra) també poden parir no larves sinó ja juvenils, però en cap cas el cicle vital se’ls hi allarga d’aquesta manera!!! Als alps, a on s'ha de dormir tres quartes parts de la teva vida, tot va moooolt a poc a poc....


Com que viuen al terra totalment doncs, trien molt bé el seu lloc per viure, i es veu que els mascles de les salamandres negres són ben territorials... el que explica perquè les que vam trobar juntes no eren mascles sinó femelles.... L’hàbitat era una petita comalada o fondalada més humida que la resta del prat muntà, on hi havia moltes més pedres (antiga tartera), falgueres i forats que suposo que podien servir de refugi...

La fondalada, rec, ex-tartera (com vulgueu) del centre de la foto: el paradís de S.atra!

En fi, que vam marxar ben contents dels Alps, amb una sorpresa herpetològica a la butxaca, "un bimbo" en llenguatge ocellaire.... ah, i també per mi amb un bimbo realment ocellaire, la griva cerdana (Turdus pilaris), amb cuc a la boca inclòs:


Bon final d'Agost, us deixo amb una última foto d'una de les protagonistes, salut!!







divendres, 3 d’agost del 2012

Homenatge al tram mig del Ridaura


Si agafeu la carretera que va de Santa Cristina a Llagostera, just abans de començar la costa de l’Ou,  d’allà en surt un caminet que comença just al davant de Mobles Mulà.... i que ràpidament et fa oblidar la proximitat de l’autovia quan gires a l’esquerre i travesses el Ridaura per un passallís fangós. Uns camps, algunes clarianes, uns masos i uns molins amagats al bosc, i una vall brutalment verda i preciosa i, per molt gent, desconeguda. 

La primera vegada que vaig anar-hi, vaig al·lucinar amb els exemplars de suro i de freixe de la zona, amb les rouredes de roure martinenc gairebé pures que s’amaguen al recer d’algunes comalades cara nord, i de la bellesa del Ridaura i tot el seu bosc de ribera en aquell tram.... Vaig tornar-hi l’altre dia, sota una pluja lleu... de cendres, i sota un sol vermell i rabiós a través dels núvols de fum que venien de quilòmetres al nord, de l'empordà veí, i vaig pensar que és un dels llocs que es mereix un petit homenatge en aquest blog abans de què (esperem que mai) li passi alguna cosa vés a saber.

Començaré pel començament, i cal dir que per disfrutar realment de la vida salvatge (sigui animal o vegetal) en un país massa humanitzat com el nostre és molt recomanable fer una mica de marrada sempre i sortir del camí marcat. De fet, de la manera que he disfrutat més de la natura d’aquesta vall és amb unes xancletes o descalç tot seguint el curs del Ridaura per dins mateix del riu (mullant-me fins als genolls, l’aigua és fresca i hi ha poques sangoneres! però n’he vist alguna que feia feredat, perdoneu però havia d’avisar!)

I si seguiu el riu a l'estiu... durant alguns trams sorrencs no hi ha aigua i és com un camí perdut i salvatge a casa nostra mateix!

També hi ha molts de camins de senglars. Els senglars són molt abundants en aquestes valls carregades d’aglans, aranyons, algun avellaner, cirerers, arços, evònims i olivelles... i en fi, baies i menjar per un tubo. Tenen camins molt ben fets per ells, si els descobreixes, hi pots veure els seus pèls enganxats als troncs, els seus rastres i remenades arreu del terreny. Aquests camins secrets també són molt xulos de fer!!

Els llocs on s'hi revolquen els senglars amb fang són fàcils de detectar...

La primera opció és, potser, la herpetològicament més interessant. Al Ridaura, en aquest tram, s’hi reprodueixen les granotes pintades (Discoglossus pictus):

Els juvenils de Discoglossus són comuns entre les pedres del llit del riu quan aquest s'asseca

i el gripau comú (Bufo bufo), les salamandres (Salamandra salamandra), els tòtils (Alytes obstetricans), com aquest capgros tant simpàtic que sobrevivia com podia a l'estiu i les baixes aigües aquesta setmana:


i els tritons palmats (Lissotriton helveticus... el gran descobriment local d’aquesta setmana, una larva a l’aigua del Ridaura, i al Juliol encara!! Tritons palmats al ridaura!!!):


Val a dir, però que a les nits humides s’hi poden detectar molts més amfibis caminant per la zona, ja que ben a prop, tot i no ser al riu en sí, també hi ha tolls de senglar amb gripau corredor (Bufo calamita, l'ecosistema és brutal!! Els senglars, fent forat per revolcar-s'hi, creen el punt de reproducció dels amfibis quan plou molt i el trau s'omple, i evidentment s'hi posen depredadors de capgrossos, i altres invertebrats de basses efímeres... en aquest cas, els senglars "creen" un sistema des del no res!!): 

Sempre he pensat si en realitat un dels hàbitats naturals del gripau corredor haurien de ser, en un món pristí i sense intervenció de la mà de l'home (és a dir, amb molts més mamífers), els tolls de revolcament amb fang abandonats, o no tant abandonats...

I també hi ha basses aprop amb reineta (Hyla meridionalis), gripau d’esperons (Pelobates cultripes) i Tritó verd (Triturus marmoratus), i tinc el pressentiment de què algun dia hi trobaré el gripauet Pelodytes punctatus (per completar la llista d'aquesta vall espectacular! Només una mica més amunt del riu hi ha bastanta granota verda Pelophylax perezi). En resum, és una molt bona zona d’amfibis.

En quant a rèptils, com a pertot arreu el rèptil més abundant i fàcil de veure és el sargantaner gros (Psammodromus algirus):

El sargantaner gros és el lacèrtid més fàcil de veure, un cop fugim del món humanitzat i els pobles i masies, a tota la catalunya mediterrània. La vall del Ridaura no n'és una excepció, i l'hi veurem arreu excepte als llocs més exageradament ombrívols i humits.

Però hi ha mooooooooltes més coses. A les aigües i a prop d’elles hi ha les dues espècies més aquàtiques de serp de la nostra fauna: la serp d’aigua (Natrix maura) i la serp de collaret (Natrix natrix), com aquest juvenil de serp de collaret que viu al sotabosc d'una petita pineda ben a prop de l'aigua, a la zona dels molins d'aquesta vall i que em vaig trobar en aquesta visita:



També m’hi he trobat algun exemplar espectacular de serp blanca (Rhinechis scalaris), com aquesta simpàtica senyora de la tardor passada ben a prop dels Mobles Mulà, que no vam atropellar d'un frenasso i m'ho agraeix així:


se li perdona perquè suposem que no n'és conscient de què li vaig salvar la pell ;) . També m'hi he trobat algun lluert (Timon lepidus), i la sagrantana de paret (Podarcis liolepis) als pocs llocs amb pedra, i de ben segur que hi ha la resta d’espècies mediterrànies de rèptil en algun racó.... 
Però no només d’amfibis i rèptils va el tema, perquè és dels pocs llocs on veure una sèrie de plantetes que costen de veure, de llocs humits, com l’evònim europeu i l’olivella, i hi aranyons abundants, corniols, i arços, i polístics, i roldor, i també hi ha una bona i olorosa població d’alocs (Vitex agnus-castus) a les rambles més obertes... i hi ha uns exemplars de freixe de fulla petita espectaculars! I moltes més espècies d’herbetes que (em fa vergonya reconèixer-ho) a vegades no conec. 

Els escassos alocars són un punt de reunió per molts d'insectes a l'estiu, amb la olor que fan no m'estranya!

Totes aquestes floretes atrauen insectes, que alhora atrauen altres insectes que en són els depredadors, com aquests espiadimonis o caballets del diable (Calopterígids):



I als racons més humits hi ha l’espectacular papallona gitana (Arctia sp.), que sembla una mena de tigre/lleopard amb les ales plegades, però que quan vola té les ales inferiors d’un vermell brillant!! La interpretació que se’n fa d’això és que és per destarotar els depredadors un cop comença a volar, i bé, realment impressiona si no t’ho esperes, com a mi, que ja no la recordava de les classes d'artròpodes.... N’he intentat fer alguna bona filmació però davant la meva incapacitat d’acoseguir-ho us remeto als exercicis d’escalfament de la papallona i una altre video més esotèric en alemany, penjats al youtube:

I les mantis, en aquest cas una Empusa sp. que estava esperant com una amenaça invisible i malvada a sobre d’un aloc i em va caçar una papallona a davant dels morros quan ni jo havia vist la caçadora invisible!!!:


 I com ja he dit o us imagineu, també hi ha molts de mamífers i ocells, com senglars (dels pocs llocs on he tingut la sort de veure’n molt bé gràcies a les zones de roureda sense sotabosc amb bona visibilitat), i molts de conills, picots verds i garsers per un tubo, gratapalles i mils de passeriformes de bosc... 

En fi, espero que aquest post estival us inspiri a visitar-ho i algun dia amb calma, per mi, és com "la vall grossa plena de racons perduts i amagats" de la zona, molt boscosa (però amb mils de boscos diferents, té pinedes, suredes, rouredes, alzinars, vernedes autèntiques, alocars, aranyonedes i freixenets, que no són ampolles de cava sinó bosquets de freixes) i misteriosa fins i tot (t'hi pots trobar ponts antics de pedra al mig del bosc!), i perquè avui no m'hi he posat amb la zona alta i les gorgues del ridaura, que si no.... en fi, que cal valorar el que tenim!!! Que és genial i ho hem de conservar, i si algu diu que no, és perquè no ho coneix prou!!! Ho hem de protegir!!! I dit això, feliç Agost a tothom, i visca la Costa Brava i l'Empordà!!