Poc a poc va arribant la calor (per fi un
dia sencer de sol radiant!).... i a poc a poc s’activen (o arriben en els cas
dels ocells) tots els animalons que faltaven per aparèixer en escena. Alguns
van massa actius i no miren massa prim, i xoquen contra els vidres volant, com
aquest rossinyol que semblava que ens volia
entrar a la cuina i pobret quan l’hem deixat anar després del trauma de descobrir què és el vidre,
volava només a mitges de bé...:
esperem per ell que es recuperi més bé del
que ha semblat.
Per la part d’hèrptils, ja van apareixent el
rèptils més grossos, que de moment són els únics que havien estat aquest any
encara poc visibles, i ja era hora: avui, el nostres estimats lluerts (Timon lepidus) i les serps de collaret (Natrix natrix), com mana la
tradició en un dia de sol radiant després d’unes pluges, m’han donat un “dia
reptileru” molt xulo. Poques vegades un mateix dia podem veure més d’una
espècie de rèptil de grandària... excepte si tenim sort els dies que fa un sol
radiant i el dia anterior ha plogut, com avui. La veritat és que no sé exactament
el perquè però el truc funciona, aquest dies són els millors per rèptils, o com
a mínim a casa nostra i en la meva experiència. Suposo que al sol radiant se li
suma la humitat per les herbes i el terra que els hi deu permetre una bona
activitat sense patir cap mena de dèficit hídric, però són conjectures que em
vénen al meu cap de biòleg... qui sap perquè, però funciona.
Doncs bé, com que havia fet fotos del lluert
(Timon lepidus) al matí, me n’havia
mig-preparat un text per el blog... i ara va i al volt de mitja tarda em trobo
amb un mascle esplèndid de serp de collaret!!! Com que no vull fer un post etern, que ja és
prou llarg, penjo un parell de fotos de l’esplèndida serp d’aquesta tarda i per
la resta passo a enraonar sobre el llangardaix, i a la propera N.natrix que em trobi doncs ja faré un
post de la serp de collaret que s’ho mereix. Aquí les teniu:
En el cas del nostre estimat lluert (Timon lepidus) després de mesos de
diapausa (ve a ser com d’ “hivernació”, però això dels nostres rèptils no és
una hivernació en el sentit biològic estricte) també només cal una mica de sol
i... bingo!!!!:
Aquest esquiu i estimat animaló pot
arribar amb facilitat a fer més de 20 centímetres de cap-cos i més de 60-70
centímtres en total, pesant més de 300g.... és el rèptil ibèric preferit de
mooooooolts herpetòlegs, entre els quals, no ho negaré, m’hi incloc: m’encanta
aquest animal (d’aquí la foto “de portada” d’aquest blog). A la seva mida “dinosauriana”
a l’entendre europeu (és l’espècie de llangardaix més gran d’Europa, el lacèrtid
més gran que hi ha) se li suma una coloració genial (en aquest post no totes les fotos de lluerts són d'avui ni del mateix indivudu!!)...
...i una timidesa
gairebé malaltissa que el fa encara més desitjat de veure quan vas al camp...
En quant a la seva timidesa, hem de pensar
que en alguns estudis s’ha indicat que la seva distància de fugida en edat
adulta és habitualment de 20metres. És a dir, que quan són adults la distància
en la qual ells consideren que estàs massa a prop com per estar-se tranquils i
comencen a tirar cap al seu refugi és de 20 metres com a mitjana, tot i que
evidentment això pot variar molt segons moltes coses (si ja et tenen vist de
cada dia cada cop els hi fas menys por, el que m’ha permès fer-ne moltes de les fotos que
veieu aquí). Aquesta desconfiança fa que a la natura sigui poc detectable encara que hi sigui realment, i que si tenim
la sort d’enganxar-los distrets, el més normal és veure’ls així de malament...
...o veure una cosa verd-groguenca (no sé
perquè però tot i no ser gens grocs ho mig semblen al córrer com bojos) que
desapareix molt sorollosament entre les mates o s’amaga a dins d’una pedra... i si tens paciència i vigiles des de lluny, potser et treu el cap al cap d’una
estona per veure què tal el perill:
Se li veu ben bé que pensa: "si no pires, jo no surto, llest." |
Cal fer una petit incís sobre la
nomenclatura d’aquest bitxo: tot i que sembla que a la costa brava se’n diu
Lluert, en principi en “català estàndard” el Lluert és un altre llangardaix de
les nostres contrades més humides, el Lacerta
bilineata, que és verd però no té cap mena d’ocels blaus ni cap disseny
dorsal excepte dues fines línies clares (en els petits i les femelles sobretot),
i que és més petit i d’hàbitats més humits i sembla que no és present ni a les
Gavarres ni a l’Ardenya, de moment... Si algun dia n’hi enganxo algun serà tota una
sorpresa. Vaja, que el nom estàndard per la bèstia protagonista d’aquest post en
principi és Llangardaix ocel·lat, per el tema dels ocels laterals blaus. Però
com tot, cadascú n’ha de dir de la manera que se n’hagi dit sempre al seu poble
perquè és la única manera que es mantinguin els diversos noms per tota la
geografia.
Lluny de descriure de dalt a baix l’espècie (si en voleu un document collonut en castellà:
http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/pdf/timlep.pdf ) avui m’agradaria acabar donant un parell de dades i d’indicacions sobre aquest animaló als
nostres massissos....
Per trobar-lo hem de recordar que és un animal que necessita
hàbitats oberts, ja que li cal molt de sol per agafar la temperatura òptima d’activitat,
sobretot degut a la seva gran mida. Durant dies esplèndids com avui pot
estar-se pràcticament la jornada sencera ronsejant tot regulant la seva temperatura, només un pam del seu cau, no fos cas que tinguéssim un ensurt, i no fer res més: ara
prenc el sol, ara l’ombra (sí, també prenen l’ombra quan tenen calor), i com a molt
mitja hora al dia la dedico a buscar-me la manduca, si hi ha sort bé, sinó
també. I què menja normalment? Doncs artròpodes grossos... com aranyes, escorpits, escolopendres, escarbats, altres artròpodes varis i, per exemple, altres invertebrats com cargols (el que té a la boca ´´es un cargol... ho dic per la qualitat del vídeo. No el tracta massa bé no, a la víctima no se li trencava la closca i el lluert es va cabrejar, jejeje):
Si menja algun vertebrat... que no es mogui massa: algun pollet, algun ou, o algun ratolí recent nascut... que no estem per masses persecucions. És moooolt ràpid fugint, però. En fi, una vida de rèptil total. Panxacontent, gandul, pocafeina, bagarràs, mandrós,
rèptil. Realment, hi ha dies que fan enveja... però a finals de primavera i l’estiu, primer amb l’època d’aparellaments
(que ja li falta poc) i les temperatures més altes després, deixen una mica aquesta mala
vida, ja no prenen tant el sol i es mouen molt més pel seu territori, és
llavors quan apareixen als lloc més insospitats... com fins i tot a l’interior d’alguna
fàbrica dels límits sant feliu (!!!). Ja veieu que si hi ha una mica de natura el lluert a casa nostra pot
aparèixer a gairebé a qualsevol lloc en densitats baixes (no apareixerà al centre d'un poble, clar), sobretot mentre hi hagi prou
clarianes i refugis on poguer-s’hi amagar i prendre-hi el sol a prop. Per exemple,
tot i estar totalment envoltat de zones ombrívoles o forestades, m’he trobat juvenils de T.lepidus als pedregams de Sant Baldiri (tot i ser una
clariana, cau de ple enmig de les zones boscoses de l’Ardenya), com aquest simpàtic:
Cal remarcar que el fet de què n'hi hagin no vol dir que una clariana sigui el seu hàbitat més favorable... ni de lluny. Preferirà hàbitats oberts en general, com
brolles amb quatre suros escampats i prou, i els roquissars, murs de pedra seca al sol, boscos prou oberts... ...em refereixo a la zona dels
carcaixells per exemple, només una mica més al nord de Sant Baldiri, on hi troben un hàbitat molt
més obert i per tant, més bo (sumat a què hi ha més caus de conills que poden servi’ls-hi de refugi),
i ja n’hi he vist unes quantes vegades. També n’he vist a les planes de Cassà de la Selva i Llagostera, on l’alternança de boscos i camps fa que tinguin refugis i sol
alhora... i per curiós que els hi pugui semblar als ganxons, una de les zones
on n’he vist més és a les poques zones rurals que queden al terme municipal de Sant
Feliu. Podria ser una concepció molt esbiaixada, que com que les freqüento més,
al ser d’allà... però la veritat és que sigui com sigui és l’únic lloc també
que es podria dir que amb certa freqüència n’hi he vist més d'un o me n’han donat
notícies altra gent per la via que sigui (deixant-ne de banda un en concret que
viu massa a prop de casa, que inevitablement tinc localitzadíssim i del qual en
són la majoria de fotos). La gràcia d'aquesta espècie és que com veieu és molt exageradament sedentària i fidel al seu territori, sobretot els grans mascles, pel que si n'heu vist algun en algun lloc alguna vegada, repetiu-hi la visita ben atents i a la llarga reapareix!
I a la resta de zones dels massissos? La veritat és que al
ser de Sant Feliu, les zones nord de les gavarres i la sud de l’ardenya són
menys mostrejades per mi... quan tinc temps hi faig alguna escapada, però no massa
sovint... pel que dels animalons
difícils com el nostre estimat ocel·lat, no en tinc una bona estima ni de lluny i no penso dir que n'hi ha pocs perquè tampoc hi he nat sovint.
Per cert, n’agraïré dades de tot tipus (i no només dades de llangardaixos!!), que seria
molt bonic a poc a poc anar començant una bases de dades i a la llarga fer-ne
un bon atles!!! Per acabar, dir que el lluert o llagardaix ocel·lat és una de les espècies que tristement sembla que per diversos motius s'ha rarificat: l'abandó del camp i dels murs de pedra seca, amb augment dels boscos les últimes dècades, la decadència per malalties del conill (que a part de dona'ls-hi refugi amb les seves llorigueres, al desaparèixer sembla que hauria desviat l'atenció de molts depredadors cap a altres animals com els llangardaixos), i l'ús indiscriminat de pesticides que es carreguen les seves preses sembla que hi haurien ajudat. En fi, esperem que poc a poc es reverteixi la tendència... i que pugui penjar algun altre post sovint sobre aquest animaló dels nostres massissos tant xulo en tots els sentits:
* Afegit - actualització posterior al text de l'endemà (30 d'Abril)!!!
Coses que passen... amb l'escrit em vaig motivar a anar als carcaixells a fer un matí reptileru i avui mateix hi he anat... que no sembli que siguin fàcils de veure jejeje això no passa sovint: he tingut una sort brutal i l'endemà mateix de fer-ne el post m'he trobat altra vegada amb un juvenil de lluert preciós que ni caigut del cel mentre feia el meu cens de rèptils (el S.A.R.E. de rèptils, que faig als carcaixells)!! Aviat faré un post sobre els rèptils dels carcaixells que no és "moco de pavo" la zona... de moment un parell de les millors fotos que s'ha emportat aquest juvenil del cantó de la riera: