Important! En vistes al món de manguis en què vivim... Copyright: La reproducció o ús de qualsevol fotografia del bloc queda totalment prohibida sense l'autorització de l'autor/administrador del bloc. Si contacteu amb mi dubto que tingui cap problema en passar-vos les fotos, però!

dimecres, 28 de desembre del 2011

Els hèrpets de finals d'any i el canvi climàtic

Vaig pensar que quin seria l'últim post de l'any... doncs bé, el que toca per l'època: Què es mou d'entre el regne dels "animals que s'arrosseguen" (hèrpets, que d'això en ve la paraula, de "reptar" en llatí) quan les gebrades ja acaricien els camps i els dies són més curts que mai?  "Res" no és la resposta... 

En quant a amfibis, a part dels capgrossos hivernants de granota pintada i gripau d'esperons (en queda un post pendent), alguns dels nostres urodels, protagonistes ja del post anterior, encara aguanten i aguantaràn potser, l'hivern a les basses. Això, els que han triat de ser-hi per algun motiu i no passar-lo enterrats a algun lloc. Per sorpresa meva, ahir a la nit, en algunes basses a sota d'una fina capa de glaç i tot (ja era hora que glacés), la vida amb cua bullia encara (l'experiència de buscar amfibis a sota el gel curiosa, i la qualitat de les fotos doncs... també, no sempre ens podem superar...):

Tritó verd (Triturus marmoratus)
Tritó palmat (Lissotriton helveticus)
 Hi ha amfibis que no poden triar si passen l'hivern a fora o a dins de l'aigua, com les larves de salamandra (aquestes sí, però, que semblaven una mica com "atontades" per la fred...):


I com a recordatori de què "el enemigo nunca duerme", cal dir que les aigues no estaven tampoc lliures de depredadors: varis artròpodes de bona mida, com el ditíscid (Ditiscus sp. suposo, o "escarbat d'aigua" en llenguatge popular) de sota, vagaven buscant algun pobre animaló, amfibi o no, per posar-se a al boca.


Poca vida a sota del gel? no ho sembla pas no!!! Com a mínim aquest any... I a fora? Doncs els hiverns càlids com el d'aquest any, i que són per desgràcia del nostre planeta i de la humanitat sencera cada cop més freqüents, permeten als rèptils petitons i que d'alguna manera fàcilment poden escalfar-se prou estar ben actius alguns dies de sol i cel ras a ple hivern (p.ex. les sagrantanes comunes o de paret (Podarcis liolepis), habitants de roques i roquissars que s'escalfen molt amb el sol). Comprovem-ho, per exemple, amb aquests exemplars prenent el sol abans d'ahir a les parets de sant Benet del bosc:
 



De fet, com que estan obligades a prendre el sol quasi constantment, curiosament eren més fàcils de veure que en altres dies, per exemple d'estiu.... altres coses curioses: aquest any es van veure dragons comuns (Tarentola mauritanica) ben bé fins a novembre entrat...

Ara bé: Tot això és normal a les nostres contrades? O és que ha estat la Tardor més càlida de la història registrada (100 anys aprox)???:


Evidentment que si fa caloreta els animals ho aprofiten, pel que "normal" que ho aprofitin, ho és. Potser el que no és normal és la tardor que ha fet... el temps ho re-re-confirmarà a alguna gent "de peu" que encara no ho vol acceptar del tot (per la seva banda, la comunitat científca té acceptadíssima la realitat del canvi climàtic), ja que potser a la llarga serà normal que escenes com la d'aquest post es vegin a l'hivern, o com aquestes:
http://www.tv3.cat/videos/3878790/Invasio-destornells-a-Valls
 
 ...o que comencin a aparèixer de manera habitual a les nostres contrades espècies més del sud, ara escasses a les gavarres, com la serp de ferradura... o que comencin a escassejar-ne de més septentrionals com el vidriol, o la salamandra i el tritó palmat... i potser algun any les fredelugues i els ànecs passaràn de baixar a casa nostra des d'Europa, qui sap...

El temps dirà per on peta tot plegat.
Bon i calentó any nou!

dilluns, 5 de desembre del 2011

Inicis de desembre: el domini dels urodels!

Mentre la majoria d'anurs (gripaus i granotes) ja es preparen o ja comencen el seu repòs hivernal (ja se'n veuen ben pocs), a les nostres basses aquests dies hi ha un diverit panorama: urodels, urodels i... com a molt algun capgros hivernant (que es mereixeràn un bon post en aquest bloc d'aquí uns dies), a part de més urodels. Les nostres tres espècies d'urodels o "amfibis amb cua" (el Tritó verd, el Tritó palmat i la Salamandra) ens ocupen les basses aquests dies faci fred o molta fred, que de moment no (però l'aigua està realment freda!).

En el cas de les salamandres, en forma de larva a dins de l'aigua, està molt clar què hi fan ja que segueixen una fenologia (un ritme anual de vida, vaja) com la de cada any... amb la que les petites i per sort abundants larves amb colors de camuflatge intentaràn "escapar-se" de les basses d'aquí ben poc o als començaments de primavera com a petites minicosetes terrestres, ja no vestides de camuflatge sinó grogues i negres com els adults (ja no dissimulant sinó advertint "dignament" dels verins de la pell). Per la seva banda les salamandres adultes segueixen donant voltes per aquí i per allà del bosc mentre no faci massa fred i hi hagi prou humitat, buscant alguna cosa per posar-se a la boca....   ...o alguna bassa per parir les cries, això últim les femelles que encara no ho hagin fet (fotos: larva a sobre i adult de salamandra a sota, ambdós d'ahir a la nit):



Però els tritons (tots dos) són una cosa més interessant, ja que en principi han de començar la seva activitat reproductora al gener, febrer o finals de gener... i de fet a les basses de les gavarres i l'ardenya que duren tot l'any i no s'assequen, a "les basses permanents", encara no n'hi ha, de tritons a l'aigua.
El que fa interessant el cas de què els tritons estiguin en quantitat a dins de les basses més petitones és que, com ja s'ha comprovat en alguns casos, aquestes espècies s'adapten i amotllen com poden al ritme anual de les basses temporals de la zona mediterrània. És a dir, entren a l'aigua ja a la tardor (que és quan aquí hi plou més, amb el que ha plogut aquest any per exemple queda palès) i en marxen ben bé a finals de primavera, així aprofitant les basses tot el que es pugui, en un món on la humitat no sobra i aquests tolls s'acostumen a assecar a l'estiu... Ponen els ous aviat i eviten l'assecament i la mort de masses larves, i si fa massa fred a l'hivern, el més probable (també comprovat) és que aguantin al fons de les basses on no es congela l'aigua, si no en fugen a temps i s'enterren a algun lloc. 

Així doncs, ahir a la nit ja hi havia els primers mascles de Lissotriton helveticus (Tritó palmat) esperant ansiosos que vinguin les seves femelles (ells, acabats d'arribar a l'aigua hem de suposar, encara no tenien ni la morfologia de zel dels mascles de L.helveticus, és a dir, el que seria una petita cresta, palmejadures a les extremitats i posteriors i colors molt més contrastats):


El tritó palmat és una espècie més aviat escassa a la zona (em sembla, de moment), on només l'he localitzat en un parell o tres de punts... espero que futures expedicions a les zones que no he treballat tant (nord i oest de les gavarres, p.ex.) en treguin alguns llocs més i en quedi una xarxa decent de punts per aquesta espècie. 

 

Tot i això, donada la seva rarificació habitual als llocs amb una precipitació mitjana anual per sota de 700 l/m quadrat... es descarta en gran part tota la part est de les Gavarres i de l'Ardenya, que és justament o no l'hi he trobat mai, i també es descarta una mica que n'hi hagi massa abundància a la resta... però mai se sap!

Per altra banda, ahir a la nit també hi havia molts de mascles de Triturus marmoratus (el Tritó verd o marbrat, o jaspiat), ja molt més enfeinats amb les femelles, i és que les senyores jaspiades ja fa dies que han entrat a les basses esperant trobar un mascle del seu gust (les fotografies són de dos mascles ahir a la nit, el primer jovenet i amb una cresta petitona, el segon més vell, més gros, més actiu i amb una cresta tant alta que al treure'l de l'aigua quedava com una mena de punki trist... hem de suposar que aquest segon lligarà més aquest any):



Aquesta espècie s'espavila mot més bé a casa nostra que l'anterior, apareguent gairebé a per tot arreu on podria aparèixer... evidentment que algunes poblacions estàn en més bon estat que d'altres, però per sort sembla que de moment està, almenys, ben escampat per les zones encara "habitables" que no han caigut sota l'excavadora i les urbanitzacions... molt segurament hi influeix un caràcter una miiiiica més mediterrani que el del seu colega més petitó, suportant bé pluviometries al voltant dels 600 i pocs litres per any, per exemple.

En conclusió, podriem dir que aquest post me l'ha inspirat el fet que, tot i veure molts i molts d'amfibis "encuats", ahir no n'hi havia pas ni un d' "escuat", el que no deixa de ser graciós quan en realitat n'hi ha molts i molts més d'escuats. Coses que tenen els ritmes de la natura, el mateix lloc mai torna a ser ni ha estat el mateix exactament, quan uns dormen els altres aprofiten.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Ofidis al Novembre: Serp Llisa meridional (Coronella girondica)

Aprofitant una visita llampec a la zona de Rupit i Tavertet, mai està de més trobar un moment per aixecar quatre pedres... i amb sort, ja que a part d'una sagrantana comuna (Podarcis liolepis) i d'un bon gripau comú (Bufo bufo), va aparèixer una serp llisa meridional (Coronella girondica) nascuda d'aquest any, d'aquesta tardor, amb el que per fi m'apareix algun nounat interessant aquesta tardor (totes les fotos d'aquesta nota són d'aquest petit exemplar bufó): 


Llàstima que la troballa no és a la zona de les Gavarres ni l'Ardenya, però com que l'espècie també hi és a casa nostra, aprofito per fer-ne una petita nota al bloc. L'única vegada que he vist aquesta serp a les nostres contrades ha estat també a la tardor (a sota d'una soca, a una zona propera a Sant Feliu de Guíxols), el que es deu molt probablement a la capacitat d'aquesta serp de treballar a temperatures relativament baixes tot i ser "mediterrània"... ara bé, i per què? Doncs perquè s'ha adaptat a ser una serp crepuscular i nocturna que atrapa les seves preses (quasi exclusivament petits saures com sagrantanes i lluerts petits) quan aquestes estan inactives i reposant al seu cau de nit. Per tant, a l'estiu molt difícilment la veurem activa de dia, i és ara a la tardor o a inicis de primavera, quan alguna vegada més podrem tenir aquesta sort. Una altra serp ben interessant, doncs, com la serp blanca també sovint nocturna, però encara més secretiva i desconeguda.

Per un article interessant sobre la serpeta en qüestió:
http://www.ugr.es/~vermed/pdfs/italian%20j%20zool%20c%20girondica.pdf

Els estudis apunten a què Coronella girondica troba les seves víctimes seguint-ne el rastre amb l'olfacte fins allà on s'amaguen, el que explica com pot atrapar preses molt més ràpides de dia que ella (és un serp més aviat lenta excepte en alguns moments), i perquè sempre la trobem a zones amb abundants pedres, i molt típicament a sota d'aquestes: és el típic lloc on hi dormen els petits rèptils, i ella és una serp hàbil moguent-se per les roques per aprofitar-ho.


El nounat tenia un color dorsal de fons més clar que els adults en general, i uns colors ventrals de fons molt bonics, grocs i ataronjats vius, que no tenen gaire sovint els adults (impressions personals! ;) )... ...n'és interessant el disseny de taquetes negres del ventre sobre el fons més clar o acolorit en aquest cas, que és molt típic de l'espècie (estil "tauler d'escacs"):



... i amb el que es confirma que sempre és bonic trobar-se algun d'aquests petitons a la tardor, sigui de l'espècie que sigui.... seria molt bonic que n'aparegués una altra aviat a les gavarres o l'ardenya, ja que ja fa dos anys que no en veig cap de serp llisa per aquí!

Esperem que aquesta petitona tingui més sort que un altre exemplar, aquest ja subadult, que també va aparèixer ahir, a la mateixa zona, atropellat (i encara fresc, probablement de nit o de bon dematí)...   ...això d'atravessar una carretera sempre és com una ruleta russa per els animals petits, millor que no ho provi gaires vegades i es quedi a les seves roques, vaja.


Amb aquestes temperatures la tardor encara aguanta i podria aparèixer algun rèptil més... aviam si hi ha sort!

Per amfibis, per sort, encara n'hi ha tirada per dies!!

dimecres, 2 de novembre del 2011

Ofidis de finals d'Octubre: Rhinechis in the night (Serp Blanca en la negror)

Com ja vaig anunciar a l'escrit sobre els rèptils a la tardor, sembla difícil sota la concepció popular que ara sigui bona època per serps, però res està més allunyat de la realitat... aprofitant un parell de troballes nocturnes (sí, nocturnes) d'aquest pont, les comento per què així quedi palesa una petita part interessant sobre aquesta realitat del tema amb un cas en concret: el cas de la serp blanca (Rhinechis scalaris, a sota, una foto d'un dels individus trobats durant les nits d'aquest pont).



Recordem que la serp blanca (Rhinechis scalaris), és un ofidi realment especialista quan es tracta de la dieta: pràcticament només depreda vertebrats endoterms (mamífers i postes o llocades d'ocells, que ocupen un 96% de la dieta junts), quedant tota la resta de possibilitats com a clarament ocasionals i esporàdiques. Això, a més a més de les adaptacions dels juvenils ja comentades en aquest bloc a l'altre missatge sobre rèptils d'aquesta tardor, evidentment també demana altres peculiaritats. Una és per exemple la robustesa de l'animal, ja que realment pot ser llarga (fins a més de 1,50 m), i la cua curta, el cap rabassut i sobre tot la musculositat de l'animal fan que sempre que ens la trobem ens impressioni com a "serp grossa"... i no és d'estranyar, ja que en estudis de dieta als estómacs s'hi han trobat fins i tot juvenils de conill i de llebre a l'estómac!! La part interessant també és el tema d'activitat, ja que sembla que al depredar sobretot micromamífers (componen un 80% de la dieta, que els pollets d'ocells només hi són a la primavera!!), i potser al evitar alhora depredadors diürns si es pot, és una de les serps més nocturnes de les nostres contrades (potser la que més).


La part més curiosa d'aquesta nocturnitat (com es pot comprovar amb relativa facilitat a la nostra zona (trista observació d'exemplars atropellats l'endemà al matí com en alguns dies d'aquest agost, nits de massacre a les carreteres amb aquesta espècie, i com ja es corrobora també al llibre de rèptils en francès per excel·lència a hores d'ara segons la meva opinió: http://www.biotope.fr/editiondiffusion/fichelivre/reptiles_FBLS/index.php) és que no es dóna als mesos més càlids sinó que es dóna sobretot a les nits humides de finals d'estiu i tardor fins al novembre. I realment ho recolzo, ja que és la manera de trobar serps blanques més fàcilment... a part de les morts abundants a les nits de tempestes d'agost, si en parlem de vives, per exemple, l'any passat al dia 23 de setembre, fresca, plovent i a plena nit, dues alegres serps blanques creuaven la carretera del Mas pla (Solius) quasi juntetes i de cantó (per fer la foto de sota les vaig agafar, no estaven "tant" juntes, clar, observar el canvi progressiu de color i disseny del juvenil a l'adult és interessant)....

 

...o aquest any, amb dues nits de camp aquest pont, a part d'amfibis un subadult de Rhinechis per nit de regal (totes les fotos d'aquest missatge menys la de sobre són d'aquests jovenets, quasi clavats, que si no fos perquè estaven ben lluny un de l'altre semblarien la mateixa). És a dir, que sembla l'activitat nocturna no és una qüestió "d'assolir una temperatura adient de treball", com passa amb l'activitat nocturna a l'estiu de moltes altres serps de casa nostra, sinó que és un altre tema... i realment no resolt del tot en alguns aspectes, ja que resulta que hi ha serps blanques a nits de tardor que estan actives amb una temperatura corporal de només 15,5ºC... (algú deia que feia massa fred per rèptils?) el que fa que et trenqui una mica esquemes sabent que no sobrepassa de la regió mediterrània en general i no arriba mai a estar a climes gaire freds.


És possible que tingui a veure amb ganes tardorals de caçar micromamífers, ja que curiosament sembla que les dades dels estudis de dieta assenyalen que l'època que van amb la panxa plena més sovint és l'hivern, amb el que deuen menjar de valent a la tardor... tot i això el tema no queda resolt, ja que per exemple, alguns estudis no detecten aquest pic d'activitat nocturna tardoral. Sigui com sigui, a les gavarres i l'ardenya m'hi jugaria molt i molt per experiència personal a què sí que s'hi dóna, com ja he dit. Per acabar, doncs comentar d'aquesta serp en queden moltes coses que ja aniré comentant altres dies que me'n trobi, i finalment esmentar la seva gran capacitat de grimpar, com ja es veu a la foto de sobre i a la filmació de sota:


un fet de ben segur relacionat amb les seves aficions culinàries als pollets de passeriformes o qualsevol altre ocellet, liró o endoterm arborícola que li càpiga a la boca... curiosament també, quan et veu si pot grimpa a una arbre ben ràpid i hàbilment (per la filmació de sobre ja s'havia calmat de l'espant de veure'm i anava tranquil·la, pobreta), i pel que diuen els estudis, mai se la veu massa lluny de zones arbrades, i realment també ho recolzo... potser per això és tant abundant a les gavarres. Realment una serp interessant, la serp blanca, i de les més definitòries dels nostres massissos, pel que sembla.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

28 Oct '11: Atrafegats buscant parella: nits de gripaus cantaires

Les últimes pluges que ens han regat tot l'Empordà (i tota Catalunya) els hi han girat feina a tots els nostres amfibis. S'han omplert totes les basses fins a dalt de tot, i això s'ha d'aprofitar... per exemple, amb menys d'una setmana ja hi ha hagut els primers parts de salamandra (Salamandra salamandra) en algunes basses (les primeres larves de la temporada ja neden tot contentes de tenir una mica més d'espai i no estar embotides al ventre de la mare) i ja hi havia bastants de tritons verds nedant entre les herbes (Triturus marmoratus, aquí a sota una femella no prenyada)...

 
... i amb alguna tritona verda fins i tot ben prenyada. Amb algunes excepcions, molts de galàpets i granotetes s'han posat les piles, i com que una de les excepcions de moment són les reinetes (Hyla meridionalis) i els gripaus corredors (Bufo calamita), la parella d’espècies amb el cant més sonor de les nostres contrades, ahir va ser una molt bona ocasió per sentir els cants d’altres espècies, que queden sovint eclipsats a la primavera, sense massa esforç auditiu.
 Per exemple, ahir a la nit cantaven els gripauets (o granoteta de punts, Pelodytes punctatus). Aquests tenen la mania molt sovint de, tot i que tenen un cant bastant sonor, no cantar massa a la vista de tothom. Si estan una mica tímids i no volen que els trobis, sumant-hi el fet de què els exemplars són bastant petits i que la seva coloració és a taques verdes, trobar-los entre les herbes de nit encara que t'estiguin cantant a un metre pot convertir-se en un malson. Sumat a això, no tenen cap impediment per cantar submergits si encara t’ho volen fer més complicat. Ahir en cantaven dos (segurament un mascle i una femella, ja que en aquesta espècie les femella també fa cants de resposta) i la femella se'm va fer impossible de trobar, per exemple... per més paciència que tingués.




La foto de sobre doncs, és del mascle, és clar... no val la pena que n’ensenyi cap filmació perquè cada vegada que començava a filmar, el malparit callava i fins i tot s’amagava... en fi, que de moment no col·labora gaire amb el bloc aquest mascle, tampoc ho feia ja aquesta primavera (sapiguent que la població que vaig visitar són actualment només un mascle i una femella, sé que és ell mateix... quasi que els hi podria posar nom a tos dos i tot, pobrets).

Uns altres especialistes en cantar i no ser vistos (a menys que no tinguis un bon lot que els il·lumini a través de l’aigua) són els gripaus d’esperons (Pelobates cultripes), animal interessantíssim el qual algun dia es mereix un monogràfic en aquest bloc. D’aquesta espècie també en canten tant els mascles com les femelles, i canten submergits de manera totalment habitual, fent una vida subaquàtica a les èpoques de reproducció, els mascles buscant i barallant-se per les femelles mentre neden hàbilment.


 La foto de sobre mostra a través de l’aigua un dels mascles cantaires que ahir flotaven i nedaven i es barallaven... alguns dels quals ja deuen haver “triomfat” amb alguna femella sí o sí, ja que a més a més de molts de mascles esperant que baixin les femelles a la bassa ja n’hi havia les primeres postes:


La tercera espècie cantaire ahir a la nit van ser les granotes pintades (Discoglossus pictus), amb un cant tant poc sonor que hi has d’estar a menys de dos metres per sentir-lo. En aquest cas, com és més habitual, només canten els mascles, i ocasionalment, però no per costum, ho poden fer submergits. La foto és d’un dels cantaires, se li veuen les callositats negres als dits típiques dels mascles perfectament: 


 Les escenes de reproducció d’aquesta espècie (visibles un cop s’acostumen a la teva presència) poden ser molt entretingudes ja que tendeixen a reunir-se molt d’exemplars en un punt especialment concret de la bassa: ahir, mentre tota la resta de la bassa estava buida d’aquesta espècie, a només dos metres quadrats se n’hi havien reunit més d’una dotzena. Pel que he vist, sembla com si (ho hauré de confirmar documentant-me) que els mascles, en comptes de defensar territoris com és habitual, es reptin l’un a l’altre ja que es posen a cantar de cantó (a centímetres, tot i que també és veritat que semblen preferir un lloc en concret cadascun) i van cantant, i entrant o sortint de l’aigua perseguint tots les femelles, que alhora semblen realment més atretes per els mascles més cantaires... amb el que donat l’espai reduït a on es dóna tot plegat, queda una dansa molt divertida de caparrons entrant i sortint de l’aigua i cants i persecucions.  Hauré de buscar algun lloc on això pugui estar descrit, si n’hi ha algun... Degut a la poca sonoritat del seu cant, costa de sentir i encara més de gravar amb una càmera, però si us hi fixeu amb els moviments abdominals del mascle a la filmació de sota i poseu el volum a tot drap el sentireu (a part del cant que es sent més i que sembla un tap de suro, que és el d’un gripauet i és el que és sent més fàcilment!!!), cap al final del vídeo potser és el millor moment per aconseguir-ho:




Bé, de la mateixa manera que la tardor passada, la tardor s’ha obert clarament pas com a bona època de reproducció per els nostres amfibis, i molt bonica per sentir cants poc habituals de sentir a les nostres contrades com els tres que he comentat. Evidentment, hi ha qui aprofita per fer un mos entre cant i cant:



dilluns, 24 d’octubre del 2011

Els rèptils a la tardor: més interessant del que sembla, perquè?

Aquests últims dies que queden abans de què comenci a fer massa fred, encara que popularment la gent sovint no s'ho cregui amb gaire facilitat, són uns dies molt interessants per anar a buscar rèptils, de fet molt més que, per exemple, els començaments i mitjans d'estiu. Com que encara no he tingut la sort de trobar un bon dia per anar al camp de moment i no n'hi ha fotos "fresques" que ho demostrin, doncs "tiro d'arxiu" i aprofito per explicar-ne el perquè. El perquè és molt clar: apart de perquè la pluja i les temperatures suaus sempre són molt millors que la calor i la sequera de l'estiu per l'activitat d'aquests bitxos, l'afegit important és que les estrelles d'aquestes èpoques són els juvenils i nounats, com per exemple aquesta petita serp de collaret (Natrix natrix) de Sant Feliu de Guíxols de la foto de sota. Típicament les eclosions o parts dels nostres rèptils tenen lloc a finals d'estiu o fins i tot a la tardor, el que fa que aquesta època pre-hivernal no sigui interessant només per els bolets.


La part maca de trobar-nos els nous juvenils de moltes de les nostres espècies de rèptils és que en certs casos no només són una còpia petitona del que veiem normalment, sinó que potser ens podem trobar a davant de dissenys diferents dels adults de l'espècie. Per exemple, les nostres serps de collaret, al formar part de la subespècie "astreptophora" (és a dir que són Natrix natrix astreptophora, el nom de la subespècie vol dir  "no portadora de banda", referint-se al collaret) perden la part blanca del collaret i fins i tot també les parts negres, amb el que els adults són serps de collaret.... sense collaret, el que no deixa de ser graciós.

Una altra espècie realment interessant de trobar-se per aquestes èpoques és la serp blanca (Rhinechis scalaris, vegeu la foto de sota) que curiosament, com en el cas anterior, el nom popular català ha de referir-se només als juvenils per força, perquè el fons blanc només el tenen el petits, passant a color de palla o fins i tot brunenc als adults.


Però el que més crida l'atenció és que al llarg de la seva vida passen del disseny d'escala de la foto superior quan són uns bebès (el que també en porta a comentar un altre nom basat en juvenils, aquest cop en castellà, que l'anomenen "culebra de escalera", també curiós ja que els adults en perden els esglaons, de l'escala), fins a un disseny de dues línies paral·leles "sense esglaons" quan són ben adults... a part d'això aquests petits lluitadors (veieu la filmació de sota, lluiten a mort per petites que siguin i no es deixen acovardir per una càmera de fotos!!) sembla que sobreviuen sense menjar des de la tardor fins a la primavera següent, on comencen menjant no petites sagrantanes o artròpodes com caldria esperar, sinó mamífers directament.



L'especialització de l'espècie, alimentant-se quasi exclusivament d'endoterms (mamífers i ocells), fa que els seus juvenils hagin de ser especialment robustos i "néixer grossets i grassonets" per poder-se empassar des del primer dia que cacin almenys un ratolinet o una mussaranya... o els ous d'algun ocell o rèptil. Per ampliar sobre aquest tema recomano:

http://www.herpetologica.org/nuevos_hallazgos/Herpetol_J%282006%2916.pdf

Finalment, un dels animals més bonics amb escames que corre per les nostres tardors són els juvenils de llangardaix ocel·lat o lluert (amb els noms populars sempre hi ha discussió, a la nostra zona en principi se'n diu lluert)... que realment estàn plens d'ocels quan són jovenets, quedant-ne només els laterals quan maduren, a part de tornar-se de color verd de fons característic i perdent el marronós o oliva de petits....


Bé, i tot i que no tinguin dissenys diferents (amb colors diferents de petits queden per comentar els vidriols, per exemple)... el nounats sempre fan gràcia, ja que les proporcions corporals tot sovint els hi dónen uns caps exageradament grossos, o els fan molt primets... A sota, un petit i caparrut dragó comú (Tarentola mauritanica) i una petita i prima serp verda (Malpolon monspessulanus)



Sense ganes d'extendre-m'hi més de moment, espero escriure sobre juvenils aviat si aquesta tardor em dóna alguna petita sorpresa, en el sentit literal!

dijous, 20 d’octubre del 2011

19-20 Oct '11: Ha arribat la tardor!! = Surten les salamandres!!

Bé, ja era hora.... uns ruixats preciosos ens van deixar ahir 23 litres per metre quadrat, un terra ben i ben moll i una nit perfecta perquè sortissin els nostres amfibis a passejar, a alimentar-se, alguns a intentar reproduïr-se (Si cau prou aigua? Això de la tardor i els amfibis sempre és una mica misteriós... l'any passat se'n van reproduïr unes quantes espècies a la tardor, potser aquest any no serà igual) i a començar a migrar cap als seus refugis hivernals. Els primers que van aparèixer, els gripaus comuns (Bufo bufo):


Les més abundants, però, com sempre a la tardor de les nostres contrades, van ser les salamandres (Salamandra salamandra), i a alguns llocs, com fondalades boscoses, mooooolt abundants.... les millors èpoques per veure aquest amfibi aquí a casa nostra és la tardor i no la primavera: de fet és a finals de tardor i començaments d'hivern quan ja n'apareixen les femelles prenyades i primeres larves a les rieres



De moment de salamandra només n'hi havia una de prenyada, i curiosament la senyora portava un barret d'opilió (que després va marxar molt simpàticament):



Curiosament, també era de les poquíssimes salamandres de la zona amb alguns tímids tocs o punts vermellosos a les aixelles i al ventre (fet poc habitual aquí a les gavarres o l'ardenya!):


Les altres espècies que com sempre en aquestes ocasions van aparèixer en grans nombres van ser els gripaus corrredors (Bufo calamita),


i les granotes pintades (Discoglossus pictus), ràpidament preparades a ocupar les basses per si plou prou per reproduïr-s'hi:


les granotes verdes (Pelophylax perezi.... aquesta possiblement Kl.grafi, era gegant!) no fallen a les seves basses:

 
Però la sorpresa final la van donar els gripaus d'esperons (Pelobates cultripes), ja que a part d'aparèixe'n un d'adult tot just "desenterrat"...



En van aparèixer molts de ben petitons (d'aquesta primavera, vaja), que em van deixar fe'ls-hi fotos tant simpàtiques com aquesta...


...o aquesta altre, on aquí, el germà petit de l'esquerre sap molt bé que després de molt de temps d'inactivitat cal fer estiraments abans de anar a caçar per no lesionar-se!!! :


Una nit prou interessant per ser la primera de la tardor "real": tot i que tardor "astronòmica" va començar ja fa temps, podríem considerar que ahir va ser quan va arribar la tardor a casa nostra. Benvinguda sigui. Nits de salamandra.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Ara fa tres anys.... El lluert que va perdre les potes: Anguis fragilis (nina o vidriol)

Com que de moment encara no plou i el canvi de temps, la girada de truita, doncs no arriba... aprofito per escriure sobre un dels bitxos més graciosos, pacífics i discrets que podem trobar aquí a la nostra zona: la nina o vidriol, l'última vegada que n'he tingut notícies a la zona (concretament a Sant Feliu de Guíxols) en aquest cas és fa exactament tres anys.



La nina (a l'Empordà) o vidriol en "estàndard" (Anguis fragilis), per més que a primer cop d'ull ho pugui semblar, no és una serp sinó un esquamós àpode, el que vindria a ser, parlant clar, "un lluert sense potes". Podem veure, si el capturem, que no té les parpelles soldades i transparents com una serp, sinó que té "ulls de sagrantana". Tampoc té una sola filera d'amples esquames al ventre com les serps, sinó que té una disposició semblant a la del dors. La llengua, si tenim la sort de veure-la (com a la primera foto) també n'és lleugerament diferent. Fins i tot, si l'agaféssim per la cua (no cal fer-ho per comprovar-ho, si us plau! Que no la regeneren del tot bé sinó que en surt un munyonet més curt... que tampoc cal complica'ls-hi la vida més del compte!!) és capaç d'autotomitzar-la, és a dir, de deixar-la anar com qualsevol sagrantana o lluert dels que es coneixen habitualment. Té un aspecte cilíndric i allargat, i pot arribar a fer aproximadament mig metre de longitud total si la cua no "l'ha perduda pel camí" i és l'original, cosa que no sempre passa (per això el nom en llatí fragilis).



És un rèptil de caire clarament europeu, no gaire amant del món mediterrani, arribant fins a escandinàvia pel nord de la seva distribució, pel que la seva presència a llocs com Sant Feliu de Guíxols demostra que encara que a vegades ho sembli, no estem ni tant al sud ni vivim a un lloc "tant i tant sec"... (bé, això, a més de demostrar una versatilitat brutal de l'espècie). Evidentment, aquí a casa nostra l'hem de buscar a llocs amb una mínima humitat... fondalades de rieres, per exemple. Tot i això, és un animal francament difícil de trobar degut als seus hàbits semisubterranis (passa la major part de la seva vida totalment "inxeposat" a la superfície). Així doncs, fa servir com a microhàbitats preferits zones amb abundant vegetació herbàcia i arbustiva, i fullaraca, o hi excava galeries o hi "navega", i si a més a més el sòl és poc compactat, millor que millor, ja que també hi excavarà. Deu ser el terror de qualsevol artròpode que viu a la fullaraca, a més de ser el terror dels llimacs i dels cucs de terra, que sembla ser que són els seus dinars preferits.


Per tant, tot i que són molt fidels als seus petits territoris un cop són adults, no és d'extranyar que no en veiem pas cap ni una quasi mai encara que sapiguem on són, essent un rèptil extremadament discret. Per exemple, la femella de la foto no l'hem vista pas mai més... hem de suposar que aquí al món mediterrani, l'estiu se'l passen ben enterradets fugint de la sequedat exterior, i l'hivern també ben quietets esperant la calor, pel que és normal que quan es veiés a la zona no fos ni a l'estiu ni a l'hivern sinó a la tardor: de fet, però, la millor època per veure'n és la primavera i la millor manera de trobar-los, aixecant pedres i troncs.


Com ja he dit, la de la foto és una "senyora" nina, una femella. Els "senyors" vidriols, els mascles, tenen un color molt més uniforme (sense les bandes clares dorsals) i sovint alguns ocels blaus al lateral com és típic a molts mascles de sagrantanes i lluerts.
Esperem que n'apareguin aviat altra vegada, realment deuen ser-hi poc abundants aquí als nostres massissos, en fi, que després de tres anys ja seria hora de trobar-ne un altre a l'Ardenya o les Gavarres, no???

p.d. afegit a dia 6 abril dels 2012:
Gràcies a les aportacions de més gent aficionada al tema i una bona recopilació de dades que porto fent aquests dies de blog en blog de la zona, he pogut corroborar que el vidriol està escampat per totes les Gavarres, des de Cruïlles fins a Sant Feliu passant per Romanyà... sembla però, més abundant a les clarianes herboses envoltades de bosc a les Gavarres, potser és on l'hi hauria de buscar més... aviam quan hi ha sort.



dissabte, 15 d’octubre del 2011

Inauguració del Blog (Amfibis i Rèptils ja!!!)

Tot esperant que s'acabi aquest estiu interminable.... aprofito per crear i inaugurar aquest blog, que intentarà ser una mena d' "Anuari herpetològic (i altres elements naturalistes) de la Vall d'Aro i zones properes", si el temps i la sort m'ho permeten!

I res millor per inaugurar pensant en l'etern estiu que recordant que també va començar molt tard. Dues fotos del 30 de Juliol de 2011, a Cassà de la Selva. Humitat, fresca, pluja.... que el temps és boig? Els amfibis mediterranis s'hi adapten! Reinetes i gripaus d'esperons cantant fins a l''Agost, les granotes pintades i els gripaus corredors tampoc hi faltaven. Potser els únics una mica fidels a la seva fenologia han estat els tritons verds, els palmats i les salamandres (a mitges), i els gripauets (Pelodytes punctatus) en part.... Una primavera genial, llarga com mai.... ara, mai s'acaba l'estiu. Vaja, de moment tenim un 2011 d'imprevisibilitat pura, mediterrani com mai....


Espero que d'aquí poc s'obri l'anuari real d'aquest blog amb alguna cosa interessant a les Gavarres o l'Ardenya! Salut!